La certesa d’anar, un dia, lluny del país trist i tenebrós m’havia estat donada des de la meva infantesa; no solament ho creia per allò que havia sentit a dir a les persones més sàvies que jo, sinó que sentia al fons del cor aspiracions vers una regió més bella. Tal com el geni de Cristòfor Colom li va fer pressentir que existia un món nou, quan ningú no hi havia pensat, així també jo sentia que una altra terra em serviria un dia de sojorn estable” (Ms C 6v).

Tot llegint els escrits de Teresa de Lisieux, vaig trobar-me amb aquest fragment que sorprèn per la presència de Cristòfor Colom enmig d’un passatge que descriu la gran nostàlgia interior de Teresa per una terra plena de llum i de bellesa que sent des de petita.

Em va sorprendre la citació d’aquest personatge emprenedor i intrèpid que va obrir el camí vers un món nou i del tot desconegut, vers una immensitat de vida i de riqueses mai sospitades, un personatge que va rompre els estrets límits d’un món entotsolat en si mateix, un home que es va lliurar del tot a una aventura que ell, i potser només ell, reconeixia com a raonable tot i la seva follia.

Sorprèn que aquest personatge sigui present en la ment de Teresa just quan ella parla des del més íntim del cor, i des de la més estricta estretor. Els seus horitzons es van tancar fins a quedar només circumscrits a la infermeria del monestir del Carmel de Lisieux, i més tard fins només als cortinatges que penjaven al voltant del seu llit de moribunda. Nogensmenys confessa a la seva germana Maria, quan ja sap que està malalta: “...sento la meva impotència a traduir amb paraules terrenals els secrets del cel... Hi ha tants horitzons diferents, tants matisos variants fins a l’infinit...” (Ms B 1v).

Les meves reflexions sobre Teresa se centraran, doncs, en els paral·lels i les analogies que hi veig entre ella i el descobridor del nou món, i com aquesta comparació pot ser una clau per entrar en l’univers de la Santa. Tots dos estan habitats per dintre per una passió: descobrir un món nou, una terra nova, una vida nova. Tots dos travessen un mar amb una barca fràgil, s’exposen a mil perills. Tots dos estan íntimament convençuts que la victòria és per a ells.

La passió de Teresa és l’amor. L’oceà sobre el qual navega la seva petita barca és l’amor immens de Déu (cf Ms C 34r), la terra que anhela és la pàtria del cel, estar per sempre amb Déu, amb Jesús. “«La vida és la teva nau i no la teva estada permanent! ...» (d’un poema de Lamartine). (...) la imatge de la nau continua encisant la meva ànima i l’ajuda a suportar l’exili... ¿No va dir també la Saviesa que «la vida és com un vaixell que parteix les ones agitades i no deixa darrere seu cap traça del seu pas ràpid?...”» (Sb 5, 10; Ms A 41r).

Però aquesta fita no és la ribera que ens espera al final de l’exili, de la travessia. No és una experiència religiosa intimista, individualista, tancada. L’amor és la vida mateixa de la creació i no tindrà fi. I mentre vivim en la barca de l’existència terrenal aquest amor ha de ser palpable, visible per a tots “...sobretot, vaig comprendre que la caritat no ha de restar tancada en el fons del cor: Ningú, va dir Jesús, no encén un llum per posar-lo sota el mesuró, sinó que el posa sobre el candeler perquè il·lumini tots els qui són a la casa (cf Mt 5, 15). Em sembla que aquest llum representa la caritat que ha d’il·luminar, alegrar, no sols aquells qui em són més estimats, sinó tots els qui són a la casa, sense exceptuar ningú” (Ms C 12r).

Teresa és una dona jove que amb 24 anys arriba a experimentar l’absolut que és l’AMOR de forma del tot apassionant, com a dona, com a jove, com a monja. En fa l’experiència fins a morir d’amor. La seva barca, és a dir, tot el que pertany a l’entorn, a la història concreta, a la seva personalitat humana, tot el que li és eina i camí per arribar a la pàtria, és d’una petitesa i d’una estretor tal que, per si mateixos, mai no farien pensar que aquesta “barca” fos apta per a una travessia de l’envergadura que va tenir i que continua tenint en l’Església i en el món.

Neix en una família burgesa, viu en una ciutat provinciana de França, cap a finals del segle XIX. Lisieux no passa de ser un lloc petit, replegat sobre si mateix, en la Normandia que coneix la grisor de les pluges i dels hiverns llargs i freds, humits, els estius breus, plens de verd, de flors i d’ocells, de bellesa encisadora però fugissera. Teresa viu en una família arrelada en aquest ambient i que reprodueix la imatge d’una llar on la fe cristiana, la tendresa familiar i la consciència de pertànyer a una societat concreta burgesa formaven un conjunt indestriable que avui més aviat suscita reserves que no pas admiració, i pot semblar a primera vista que la seva decisió d’entrar al Carmel de la ciutat, on ja hi eren les dues germanes grans, no és sinó la conseqüència del tarannà de la família, la suau pressió que exercia la comunitat de les carmelites sobre la família Martin, però no hi ha res de tot això. Teresa, als 14 anys s’adona que la seva barqueta està sobre l’oceà de l’amor, de l’abandó (cf Ms A 68r), que la convida amb veritable passió a desfer-se de les amarres i navegar mar endins per les rutes de l’entrega total a Déu que l’espera en el Carmel. Les circumstàncies per les quals Teresa comprèn tot això no poden ser més trivials per a l’observador de fora: Teresa, la nit de Nadal, ha de renunciar a ser tractada com una filleta petita i mimada del seu pare. Es veu davant una cruïlla definitiva de la seva vida: deixar-se senyorejar pel seu temperament excessivament sensible i susceptible o viure des d’una fortalesa interior que és la mateixa força de Déu que viu en cada persona. S’adona que “...Jesús li havia canviat el cor!” (Ms A 45r). L’impacte de la mort de la mare, quan Teresa tenia uns quatre anys, havia deixat un rastre negatiu en la personalitat de la nena. Ara “la Teresina havia retrobat la força d’ànima que havia perdut a quatre anys i mig i ja la conservaria per sempre més!” (Ms A 45r). Des d’aleshores la caracteritza aquesta fortalesa d’ànima. Amb les paraules de sant Joan de la Creu expressa la seva vocació al Carmel: “«En la noche dichosa, / en secreto, que nadie me veía / ni yo miraba cosa, / sin otra luz ni guía / sino la que en el corazón ardía. / Aquesta me guiaba / más cierto que la luz del mediodía / adonde me esperaba / quien yo bien me sabía, / en parte donde nadie parecía» (Poesía “La noche”, estr. 3 y 4). Aquest lloc era el Carmel; abans de «reposar a l’ombra d’Aquell que desitjava» (Ct 2,3) havia de passar per moltes proves, però la crida divina era tan apressant que, si hagués calgut travessar les flames, ho hauria fet per ser fidels a Jesús...” (Ms A 49r).

Venç els obstacles per a entrar al Carmel a l’edat de 15 anys. Entra en una comunitat que estava en un estat deplorable, segons ho confessa, anys més tard, la seva pròpia germana. Poc podia veure Teresa la santedat transparent i lluminosa que ella s’havia pogut imaginar! Tot i viure-hi les seves dues germanes tan estimades, la seva “mareta”, Paulina i la seva padrina, Maria, Teresa va comprendre des del primer instant que ella seguiria el camí que Jesús li oferia, el camí de la grandesa de l’amor totalitzant, el camí de la veritat i de la llibertat.

El seu camí de “nena petita”, consentida i superprotegida en el si de la seva família, gràcies a la fortalesa que Teresa va rebre de Déu i que ella va posar en joc, no la va conduir a una immaduresa incurable. El Senyor la va ajudar a esforçar-se amb tota la decisió de la seva joventut. Ella tenia l’experiència concreta de sentir, encara postulant, la necessitat de satisfer el gust de la sensibilitat i buscar en la priora unes gotes d’alegria i d’afecte i com havia de lluitar per a passar de llarg i no entrar sense motiu a la cel·la de la priora. “No vaig venir al Carmel per viure amb les meves germanes, sinó únicament per respondre a la crida de Jesús; ah!, pressentia que havia de ser un motiu continu de sofriment viure amb les pròpies germanes, quan no es volen fer concessions a la naturalesa. ” (Ms C 8v). Aquest domini, aquesta autoeducació en la seva afectivitat li va valer una gran llibertat a l’hora de demostrar la seva tendresa envers totes les persones del seu voltant.

Llegint els seus escrits hom es queda enlluernat com davant d’un vidre que segons entra el sol es veu tot el que hi ha darrere el vidre i segons com no es veu res de res. De sobte, durant la lectura hom se sent víctima de l’estretor de totes bandes que encerclen la vida de la protagonista, des de fora i des de dins d’ella mateixa hom pot experimentar una certa angoixa i repugnància davant tanta petitesa, tanta insignificància, tant de tancament, tant de sofriment ben bé per poca cosa. Hi ha paràgrafs llargs en els seus manuscrits sobre el sorollet que sent durant l’oració produït per una monja que es rosega les ungles (cf Ms C 30v), o sobre l’heroïcitat d’aguantar els esquitxos al bugader (cf Ms C 31r). Però, al moment següent, s’hi manifesta una riquesa, una profunditat de vida, un paisatge interior d’horitzons inabastables, d’una bellesa i claror insospitades que hom voldria córrer darrere del vidre i trobar-se amb aquesta transparència i lluminositat de vida que brolla d’aquest cor de dona. Darrere de la veritat d’aquesta vida petita, tancada, insignificant, s’ha volgut manifestar espectacularment la VERITAT, la BELLESA i la BONDAT. Quan Teresa, ja massa feble, pocs mesos abans de morir, deixa d’escriure, encara palesa tot el seu món interior en aquestes paraules: “...voldria dir-vos el que entenc per la fragància dels perfums del Benamat (cf CT 1,3). (...) Només em cal posar els ulls en el sant Evangeli; i de seguida respiro la fragància de la vida de Jesús i sé cap a quin costat haig de córrer... No em llanço al primer lloc, sinó al darrer; (...) però sobretot imito la conducta de la Magdalena; la seva sorprenent o, més ben dit, la seva amorosa audàcia que encisa el cor de Jesús sedueix el meu” (Ms C 36v).

Tornant a la imatge de la barca que navega per l’oceà de l’amor: la vida de Teresa de Lisieux no sols és la barca petita i fràgil sobre les aigües de l’amor, és també alhora l’oceà. En ella es fa present tota la realitat de la vida humana en la seva humil condició de finitud per totes bandes i la condició de fills en el Fill Jesús que conté en ell mateix tota la glòria del Pare, tot l’oceà de la divinitat.

Teresa de Lisieux pouava aquest saber de la font de les Sagrades Escriptures. La Bíblia era el seu llibre; tot ho trobava en ella. Tot el que viu en el seu cor és vida reflectida en el llibre de la Vida, en la Bíblia. D’aquí que Teresa no sols cita incansablement l’evangeli i els altres llibres del Nou Testament i de l’Antic Testament sinó que per descriure el seu estat d’ànim, el seu viure dia a dia, no troba millor expressió que la mateixa Paraula de Déu. Les cites bíbliques no són un ornament als seus escrits, en són l’essència. La Paraula de Déu és alhora paraula de Teresa.

Així és com l’estretor i la banalitat d’una existència humana en un monestir de clausura de la Normandia del segle XIX esdevé una de les més belles traduccions de la Paraula de Déu, de l’evangeli de Jesús de Natzaret.

Teresa espera arribar a la pàtria lluminosa, després de l’exili en una terra de tenebres, de fred i de dolor. Com Cristòfor Colom, no arribarà sola, no es quedarà sola en el cel. Darrere d’ella emprendran la travessia multituds de germans i germanes atrets per l’embranzida de l’amor que Teresa sap contagiar a tos els qui se li acosten:

“Atraient-me a mi, atraieu les ànimes que estimo! (...) Igual que un torrent que, en llançar-se impetuosament a l’oceà, arrossega darrere d’ell tot el que troba al seu pas, així mateix, Jesús meu, l’ànima que se submergeix en l’oceà sense ribes del vostre amor, atreu ella tots els tresors que posseeix... Senyor, vós ho sabeu, no tinc altres tresors que les ànimes que us heu complagut a unir a la meva; (...) Més d’un vespre m’ha de veure encara cantar en l’exili les vostres misericòrdies; però, a la fi, també vindrà per a mi la darrera nit; aleshores voldria poder dir-vos, oh Déu meu: «Us he glorificat sobre la terra; he complert l’obra que m’heu donat per fer; he fet conèixer el vostre nom a aquells que m’heu donat: eren vostres i me’ls heu donats. I ara saben que tot allò que m’heu donat ve de vós, perquè els he comunicat les paraules que vós m’heu comunicat, i ells les han rebudes i han cregut que vós m’heu enviada (en femení, a l’original francès). (...) Pare meu, desitjo que allà on seré, aquells que m’heu donat hi siguin amb mi, i que el món conegui que vós els heu estimats com m’heu estimat a mi mateixa” (en femení, a l’original francès) (cf Jn 17, 4-24; Ms C 34r-v).

Quan escriu aquestes línies, falten pocs mesos perquè Teresa arribi al “nou món” de l’eternitat, a la plenitud de l’Amor, a la definitiva unió amb el seu Espòs Jesús.

El 30 de setembre de 1897 deixa la barqueta i entra a les terres del món nou que havia somniat des de sempre. I darrere d’ella una multitud incomptable segueix el seu petit camí i es lliura a les aigües de l’oceà d’amor, tot confiant com ella, en la certesa de l’Amor del Pare que els espera.

L’esperit emprenedor de Cristòfor Colom, el seu geni de descobridor d’un “món nou”, és una imatge suggeridora de l’aventura existencial de Teresa de Lisieux: la gosadia d’abandonar-se a l’amor infinit de Déu dins la petitesa d’una vida banal i amagada, confiant plenament i contra tota evidència que les aigües de l’oceà la portaran a les ribes dels seus desigs més fervents: que el món conegui que estimeu com a Pare a tots els seus fills, com heu estimat a aquesta “ànima més petita que cap” (cf Ms B 5v).


Cristina Kaufmann ocd
    Carmel de Mataró